Torcida Escapulada
4Jun/130

Les històries del viatge a Aranda de Duero

Posted by Oleguer Olivé

Un play-off s’ha de viure intensament i, encara que hagi estat molt breu, hi ha moltes coses a explicar que m’agradaria que no es quedessin únicament a Aranda de Duero. En aquest article intentaré explicar des del meu punt de vista el desplaçament que vam fer alguns seguidors de l’Europa fins la localitat on juga l’Arandina CF.

Qui us escriu va decidir acollir-se a l’opció d’anar amb l’autocar que va organitzar el club. La idea inicial era anar-hi amb un autocar estàndard, és a dir, de 55 places, però degut que durant la setmana no va haver-hi demanda, es va decidir anar-hi amb un mini autocar de 30 places. Tot i que el final no es va omplir el vehicle, el club va decidir que  igualment es faria el viatge assumint les despeses que comportava. Punt positiu per la directiva. En canvi, l’Arandina CF no va fer autocar a l’anada pels seus socis perquè no havien omplert les places mínimes (desconec quanta gent es va apuntar).

L’hora de sortida de l’autocar era a les 06:15h, però la majoria de gent ja estava al Nou Sardenya a les 06h. Eren les 06:30h i allà no apareixia l’autocar. Començaven els nervis i,aleshores, vam trucar a l’empresa d’autocars que ens va dir que tenien apuntat que l’hora de sortida era a les 8:30h!! Com podia ser?  Total. L’autocar va arribar a les 07:45h, però aquí no es va acabar el problema! Faltava una persona que hi era a les 6h esperant l’autocar, però ara ja no hi era. El  vam trucar i...es veu que havia tornat a casa amb metro perquè s’havia oblidat una cosa. La gent de l’autocar era un sac de nervis i, finalment, la persona va arribar i pujar a l’autocar a les 8h davant l’aplaudiment de tots els presents. Això, ja anava en serio. L’autocar es  va posar en marxa cap a Aranda dues hores més tard del previst! Avui mateix l’Europa ens ha informat que l’error va ser de l’empresa d’autocars i que els 30 euros que va costar el viatge serà retornat els socis. Per tant, el viatge ha sortit de franc!

Durant el viatge l’amic Jordi Rodón hi va posar l’animació i el bon ambient amb el seu megàfon nou de trinca. L’aparell era  petit i el seu ritme és dels que enganxa, però hi havia un detall que el va fer únic: VILADECANS. Només els presents a l’autocar saben a què em refereixo...però animo els que es van quedar a Gràcia a descobrir-ho.  De fet, en Jordi Rodón es va convertir en l’home que va aixecar els ànims de l’expedició en el viatge de tornada.

La primera parada tècnica va ser a l’àrea de servei  d’Alfajarín on vam aprofitar per esmorzar i poder apreciar els banderins de clubs que hi havia penjats al sostre. N’hi havia de molts equips i aquí l’Europa va sortir guanyador perquè hi havia dos banderins escapulats per només un de l’Arandina CF.

Durant el viatge seguíem en contacte amb els diferents cotxes particulars que també havien sortit de Gràcia, però ells ens portaven un avantatge clar perquè havien sortit a l’hora que tocava. La idea era dinar amb ells al centre d’Aranda de Duero, però no va poder ser i vam anar directament a l’hotel on estaven allotjats els jugadors que estava a 4km de la ciutat. Vam dinar allà i quan vam acabar vam  anar a acomiadar i animar els jugadors graciencs que ja marxaven a l’autocar per anar a l’estadi de l’Arandina. Eren les 16:15h. Vaig veure els jugadors molt tranquils. Suposo que estaven concentrats. La tranquil·litat que vaig veure a l’hotel, per desgràcia, no la vaig veure al terreny de joc.

Foto: vamos escapulados

Una imatge que ens va indignar a tots va ser veure que l’autocar dels jugadors també era un mini bus. Com podia ser això? Si durant la temporada l’equip viatja amb autocar estàndard perquè pel play-off que, els viatges són molt més llargs, es va amb un autocar més petit? Em consta que els jugadors i cos tècnic no estaven gens satisfets, ja que havien viatjat molt estrets i sense espai per poder moure’s. I, per acabar d’adobar-ho, l’autocar havia arribat a la 1h de la matinada del divendres a l’hotel.  Està clar que els jugadors van arribar cansats a l’hotel i desconec sí van poder descansar. Tot i que, no són detalls que afectin directament al rendiment esportiu segurament que tenen danys col·laterals. Hem d’evitar que passin coses com aquestes perquè tot afecta.

Un cop van marxar els jugadors el nostre autocar va posar rumb cap a l’Hostal Rosales on la majoria dels seguidors ens vam allotjar. Aquest no era cap dels dos hotels que havia proposat el club perquè els dos hotels estaven al mig de la carretera i, en canvi, el nostre estava al centre d’Aranda i a quinze minuts d’El Montecillo. En aquest hostal ens van tractar de meravella i vam estar molt a gust.

Un cop allotjats a les nostres habitacions ens vam dirigir cap a “el temple” de l’Arandina CF ja carregats amb les banderes, pancartes i tot el que feia falta per animar a l’Europa . Per arribar-hi vam utilitzar una drecera que ens va recomanar “la Rosales” que era passar per un descampat i creuar la via del tren. No era un tram acte per tothom...però sí per nosaltres. De camí vam fer el nostre primer amic de l’equip local que ja ens va servir per adonar-nos del bon caràcter de la seva gent.  Ens va explicar que no els hi feia res pagar l’entrada del partit si eren socis perquè eren conscients que per fer un bon equip calien calers i, tenia raó, a Aranda s’hi han posat diners per fer l’equip que tenen. Un cop a l’estadi ens va rebre la junta directiva de l’Europa i la Sra. Elsa Blasco, presidenta del Districte de Gràcia.  Una presència molt minsa de directius en el partit més important en 12 anys.

Ens vam situar a la graderia juntament amb la resta de seguidors graciencs. En total érem uns cinquanta. Vam posar pancartes, vam repartir botzines i banderes i, ja vam començar a animar a l’equip. Jo estava ansiós perquè comencés el partit. No podia ni seure. Els nervis no m’ho permetien. Jo confiava que l’equip remuntés l’eliminatòria i guanyés el partit com va fer a Olot.  Sabia que eren capaços de fer-ho, però ja els primers minuts de joc vaig veure un Europa nerviós i un Arandina que pressionava la sortida de la pilota dels jugadors graciencs com a gossos.  L’entrenador de l’equip José “Chino” Zapatera sabia com aturar els escapulats. La fortalesa física del locals era immensa. Després d’algun ensurt en defensa, l’Arandina ja va fer el primer gol del partit en els primers minuts.

El gol rebut va ser un gerro d’aigua freda, però sabíem que igualment havíem de marcar dos gols.  La dinàmica seguia igual. L’Europa intentava superar la defensa blanc i blava, però no hi havia forma. Ni per bandes, ni amb còrners ni amb pilotes llargues cap a Epitié.  En canvi, l’Arandina amb dos o tres passades es plantava davant de Rafa Leva. A pocs minuts pel final els d’Aranda van fer el segon gol i van sentenciar l’eliminatòria.

A la segona part van entrar Òscar Muñoz i Camacho, però el panorama va seguir igual. No vam poder fer ni un xut clar a la porteria local. Era una situació d’impotència total. No havíem tingut opcions ni de donar emoció al partit. La gent estava decebuda. Després de fer tants quilòmetres no vam poder veure la remuntada que creiem que era possible. Però de totes formes, no vam parar d’animar a l’equip que ens havia portat a fer un play –off després de 12 anys. S’ha de mirar el costat positiu d’haver jugat un play-off després de tant temps i que vam ser capaços de portar 3500 persones al Nou Sardenya.  Segur que l’any que ve el disputarem de nou i aconseguirem fer un millor paper.  S’ha demostrat que l’Arandina és un equip fet únicament per pujar de categoria i que és molt difícil competir contra ells. Entrenen com a professionals, tenen més pressupost, tenen un ajuntament darrera... En fi, l’Arandina és just vencedor.

Al final del partit el Montecillo va ser una festa per celebrar la classificació.  Com a justos vencedors que van ser part dels seguidors de l’Europa els vam felicitar amb aplaudiments i càntics.  Els seguidors locals ho van agrair cridant “Europa, Europa”.  Just després, en Ramon Ortiz i un aficionat local es van intercanviar les bufandes fent visible l’agermanament entre les dues aficions. Vam parlar amb molta gent i la veritat és que ens va encantar el seu caràcter obert i respectuós.

Desprès d’intercanviar moltes converses amb els locals vam anar a donar els últims ànims a tots els jugadors de l’Europa que estaven molt tristos per l’eliminació i que ja marxaven cap a Barcelona. Havien fet tot el que estava a les seves mans, però no ho havien aconseguit.  Ens va sorprendre que estaven sopant pizzes... Bé, no crec que sigui el millor menjar per recuperar forces...

Desprès del partit vam quedar amb Arrels Europeistes per anar a sopar a l’Asador José Maria que era un restaurant típic d’Aranda de Duero on vam menjar morcilla i lechazo.  No podíem marxar de la ciutat sense tastar-ho. Era molt bo! Després del sopar vam anar a fer un beure per diferents bars d’Aranda on no vam desaprofitar l’ocasió per fer europeisme i continuar coneixent a la gent d’allà. Llàstima que en Victor Martinez va ser l’únic membre d’Arrels que van venir amb nosaltres a fer alguna cervesa.

El dia següent va tocar matinar perquè l’autocar del club ja s’esperava davant de l’hostal. Vam dormir poques hores i, ja se sap que a més d’un dormir poc li pot afectar. Però és possible que tretze hores desprès d’acabar el partit algú no recordi el resultat de l’Europa...? Si és possible...

El viatge de tornada va ser dur i es va fer llarg. La derrota no ajudava gens, però els ànims i el megàfon d’en Jordi Rodón ajudaven a aixecar la moral. Vaig arribar a Barcelona amb una barreja de sensacions. Per un costat, decebut per la derrota i l’eliminació de l’Europa contra un gran equip com l’Arandina i, per l’altre costat, content per haver passat una bona experiència amb gent que estima l’Europa com jo i, per haver conegut gent maca d’Aranda de Duero.